Segons algunes notícies, el calçot va ser descobert per un solitari pagès vallenc de finals del segle XIX conegut amb el nom de Xat de Benaiges i no és altra cosa que cadascun dels grills de les cebes blanques conreats especialment per a ser cuits a la flama de les radoltes de l’any anterior. Són una varietat de cebes tendres, que es fan grillar calçant-les a mesura que creixen.
El procés de conreu del calçot, comença quan als darrers mesos de l’any, se sembra la llavor de la ceba blanca. Quan la ceba ha germinat i ha crescut, s’arrenca i, després de guardar-la una temporada, es torna a plantar una altra vegada de forma que només quedi mig colgada. A mesura que creix la planta, cal anar-la calçant, és a dir, rodejant-la de terra. Els calçots es cullen preferentment entre els mesos de novembre i abril.
A partir de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies d’aquesta terra, durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país podem datar-les a mitjans de segle, quan la Penya Artística de l’Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals ajudaren a divulgar-les.
L’any 1995 la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat “Calçot de Valls” i l’any 1996 es va constituir el Consell Regulador. L’àmbit geogràfic d’aquesta denominació comprèn les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedèsé